Octubre

Sempre hi ha un dia o altre en què ens acompanya, perquè recordem un gest seu, un seu costum, o paraules que va dir. Amics, moments, indrets ens la recorden. I això ens fa bé.

7 d'octubre de 2017

Elvira Cervià

Pensant en tu...

Estimada Núria,
avui he tornat a espetegar a la pàgina dels teus records.... Sense saber-ho m'ha tocat viure una altra pèrdua, la del Jordi... Que difícil és entendre el perquè ?? com diu la meva filla la vida no està feta per entendre-la sinó per viure-la. Et tinc present, us tinc presents.. allà on sigueu, a l'altra banda..., els d'aquí us portem al cor.

Salut Tarruell

Record de tardor

... i a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".
M.M Pol

Per sempre més...
07 d'octubre 2016

M.Alba Molas

Aniversari

Un dia molt especial, un dia clar i lluminòs.... t'he trobat a faltar... t'he enyorat, t'he recordat i t'he imaginat.

Per sempre més amigueta.

15 de febrer 2016

M.Alba Molas

Laberint d'enyor...

Et sé
i et busco vanament entre la multitud que passeja...
et sé,
però també sé que no t'hi trobaré
que escampes boires per altres contrades...

Tot i així, continuo cercant un esguard,
una mirada,
un somriure,
el to de veu...
i sé que no hi ets...
i t'invento si cal...

I em cal. I te'm fas present.

Finalment però, desisteixo,
és massa esquerp el camí per fer...
Potser no és aquest, potser no és per aquí...

Et sé,
et sento,
però ja no et busco,
de dins brolla la teva escalfor,
el teu desig
i sabent-te, sense veure't,
em deleixo per trobar-te...de nou.

Finalment et trobo,
sense cercar-te ja,
dins el brogit.

Et somnio,
és curt el camí que hem fet
i intenses les passes donades...

Mar, del blog bocins de lluna

Viladordis, 07 d'octubre 2015

Mª Alba Molas

7 d'octubre

En un dia esplèndid com el d'avui, amb el cel tibat de blau i els núvols blancs i tous, en dies així, és quan més pensem en la Núria, i ens alegrem per tot el que ens va donar i ens entristim per tot el que ja no tenim.

Elvira
7 d'octubre de 2015

Elvira Cervià

Recordant-te

Avui es el teu sant I he pensat en tu. Alla on siguis et recordo.... I t'estimo

Salut Tarruells

.....Avui 49

Tant de temps que ha passat!
Dintre meu, tanta nit!
Dalt del cel, la ciutat
on potser
ella ha fugit.
...

Se'n va anar,
va donar-me la mà,
Jo no sé
quina cosa em diria.
Se'n va anar
cel enllà
i mai més
no tornarà.

Raimon (cantautor)

Per sempre més -30 juliol 2015

M.Alba Molas

un altre estiu sense tu

Hola Núria,

S'acosten les vacances d'estiu i quan arriben aquestes dates sempre recordo els estius que vam passar juntes a Mallorca: les converses que manteniem cada vespre a la preciosa finca de Son Verd, els sopars a la fresca, les llimonades que preniem abans d'anar a dormir.... M'agradaria tant tornar-te a tenir a prop i explicar-te tot el que m'ha passat a la vida des de que tú no estàs entre nosaltres... T'enyoro

Mercè Parera Raspall

Mantenint el camí

Ha estat l'últim cap de setmana d'hivern, el regadiu de Viladordis està esplèndit... hi ha una autèntica catifa de "violetes" arreu, com no recordava haver vist.
Fins hi tot el camí de "la canaleta", que va fins a l'esglèsia ni ha...El camí que feiem i refeiem tantes vegades..."Aquest camí no es pot perdre" sempre deies, "per aixó hi hem d'anar passant"...i no es perdrà, bé prou que ens en cuidarem tots plegats !
T'he enyorat !

M.Alba
16 de març 2015

Mª Alba Molas

Una nova trobada

Ho hem tornat a fer, ens hem retrobat "les nenes del 66"!!!
Nomès erem 9, un sopar familiar d'antigues companyes d'escola, d'aquells que tant t'agradaven. Has estat present, ens les converses, en les rialles...en els records.
Hem brindat per Tú, per la teva energia, pel teu somriure...... per haver-te tingut aprop.
Per sempre més !!!

Susanna, Ana, Alba, Isabel, Imma, Silvia, Anna, Marisol i M.Alba.

Nenes del 66

La millor mare del món

Sovint penso en tu. Però fa uns dies que hi ets més present, ara que tot just ha fet un any que ens vas deixar.
M'han passat moltes coses en aquest darrer any però la de ser mare segurament és la que em marcarà per sempre més. M'hagués encantat presentar-te el Nil, és rialler i una mica bandarra.
Me'n recordo d'unes paraules que va pronunciar l'Eudald quan et vam dir adéu. En aquells moments estava embarassada i era matèria sensible de qualsevol cosa que tingués a veure amb la maternitat. Va dir que eres la millor mare del món i que si n'hi havia cap altra es deuria assemblar molt a tu.
Ara me'n recordo més que mai
d'aquestes paraules. Bona professional, bona persona i la millor mare del món. Tant de bo algú pugui dir-ho de mi algun dia.
Petons. Et trobem a faltar.

Sònia Barahona

Sònia Barahona

St. Benet, 10 d'octubre de 2014

Bona tarda,

És difícil de descriure el típic “pànic de la pàgina en blanc” a l’hora d’escriure un text com aquest.
Segurament són moltes les coses que cadascun de tots nosaltres voldria dir, però el que segurament pensem molts és que aquest últim any ha passat volant!

Sembla que era ahir que oloràvem les magranes, ens miràvem les carbasses i decidíem on havien d’anar totes i cadascuna de les espelmes que a partir de la setmana que ve tornaran a decorar aquestes pedres.
Però de cop... patapam! Ja res tornaria a ser el mateix.

Ja ho diu la propaganda: temps d’ànimes, de màgia i de record... i per nosaltres i ja per sempre, més que mai és així.
Per això no volem fer d’aquest text un escrit melancòlic i trist, sinó unes senzilles paraules per a recordar i explicar que malgrat tot, encara som aquí, i que la memòria perdura inesborrable, plantada en aquest jardí per a continuar vivint, amb penes i alegries, però en definitiva per a seguir creixent cada dia una miqueta més.

Suposo Núria, que no et vindrà pas de nou si t’expliquem que aquest últim any ens hem enfilat en una muntanya russa d’emocions i reptes: amunt i avall a gran velocitat sense parar. Però també hem tingut temps per assumir nous projectes professionals i personals: alguns han optat per emprendre nous camins, altres han decidit augmentar la família, els més aplicats s’han apuntat a estudiar idiomes... i fins i tot te’n faràs creus si et dic que jo m’he deixat créixer els cabells! No sé quant de temps els portaré així però de moment pots estar contenta!

Tant si hem redecorat la nostra vida com si no ho hem fet, segurament el que si hem après tots és a continuar endavant amb empenta, perquè la clau per a no marejar-nos amb els loops de la muntanya russa és la força del grup, tant en els bons moments com ens els dolents aquesta és la nostra “Biodramina” particular, i d’això en pots estar ben orgullosa.

És difícil amb aquestes humils ratlles parlar per boca de tothom, però crec que coincidim si diem que passi un any, en passin dos o els que siguin que fa que et vem dir adéu en tots i cadascun de nosaltres estàs aquí, la teva petjada cadascú se la sap però segur que tots la portem a sobre, guardada en un raconet.

Una vegada m’explicaves que arrel d’un documental et vas aficionar a buscar vídeos i cançons d’en Peret, i com que no ens cal imaginar les rumbes que deveu estar ballant a la nostra salut, per acabar direm una frase que t’agradava força i és que: “La suerte esta echada” o “Alea jacta est” que deien els antics!
Els daus estan llançats, la sort està per arribar i vingui el que vingui esperem que, com deia Peret, ens agafi “de parranda” i si pot ser “tomando cañas” a la teva memòria.

Des d’aquí mil gràcies per tot i una forta abraçada col•lectiva.

La gent de Transversal

El valor de les coses

Hola Núria,

Ara que fa un any que ens vas deixar et vull dir que et trobem molt a faltar però que gràcies a tú hem après que el valor de les coses no està en el temps que duren sinó en la intensitat amb que succeeixen. Per això existeixen moment inoblidables, coses inexplicables i persones incomparables com tú. T'estimem molt!

Mercè Parera

Uns ulls

No fa gaire temps, al tren, vaig descobrir uns ulls que em recordaven els de la Núria: brillants, transparents. De sobte, i sense que la noia hi tingués res a veure, em va semblar que m'embolcallava la mirada càlida de la Núria. Això m'ha passat altres vegades: l'he vista darrera un gest o l'he sentida a través d'una veu, molt a prop. Tot un any enyorant-la, sentint fondament el buit que ens ha deixat. I omplint-lo amb el record de la seva llum i la seva força.

7 d'octubre de 2014

Elvira Cervià

Saps la terra on floreix el llimoner?

Hi ha persones que són com paisatges. La Núria és com aquests versos d’un poema de Goethe. Llegir-los me la fa present.

¿Saps la terra on floreix el llimoner,
les taronges rutilen al verger,
el ventijol alena en el cel blau,
la murtra i el llorer es drecen en pau?
(trad. Miquel Desclot)

7 d’octubre de 2014

Pep Pujol

Per a tu, Núria

Molts records, Núria

He trigat sis mesos en escriure’t tot i què cada dia penso en tu. El teu record m’acompanya en tot el que visc o faig. Ets tan real i tan viva dins meu que fins i tot et parlo. Sé que tu m’escoltes i em respons i em dones forces per decidir i viure. Viure el present, sense pensar massa en el futur, un futur que sovint s’estronca per causes que no podem controlar ni decidir. Un futur ple de promeses que després costen de fer-se realitat. Per això, tu m’has mostrat que he de viure el present, sense massa pretensions, evitant els problemes, els malentesos, els conflictes i les presses, temes tan habituals en els nostres dies. Estimant el que tinc i deixant-me estimar. Gaudint i fent gaudir als altres. Tu m’has ensenyat aquestes i altres coses, però ha estat ara, ara que no et tinc a prop que ho he entès, ara que no ho podem compartir, ara que ets lluny d’aquí...La teva amistat, senzilla i planera m’ha deixat marca. He après de tu, he compartit amb tu i he viscut petites coses amb tu. Et recordo i sempre et recordaré gran amiga...

Encarna Mata

Document adjunt

Encarna Mata

dissabte vam ser a Viladordis

El passat dissabte 5 d'abril el grup d'amigues de la Núria de Sabadell vam anar a Viladordis. Des de feia temps sentiem la necessitat de fer un petit acte de record a la Núria, Ens va deixar de manera tant sobtada que encara no ens en podem fer a la idea, per això vam voler anar a Viladordis, un lloc bonic del que tenim tan bons records... Vam quedar amb els seus pares i amb l'Alba, que ens van ensenyar l'hort del que la Núria tan ens havia parlat... llavors junts vam anar al cementiri, alguna de nosaltres no havia pogut anar a l'enterrament i vam voler portar-li unes flors i llegir algun escirt. Va ser quelcom senzill, molt emotiu , vam parlar de la Núria, de coses viscudes amb ella, i ens vam sentir molt acollides amb la seva familia, veure'ls a ells va ser com tenir-la tots una mica. Gràcies !
Aquí us deixo un dels escrits que vam llegir:

Jo tan sols sóc a l’altre costat.

Jo sóc jo,vosaltres sou vosaltres.
El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.
Anomeneu-me pel nom que sempre m’heu anomenat.
Parleu com sempre ho heu fet.
No empreu pas un to diferent, ni solemne ni trist.

Continueu rient del que rèiem junts.
Reseu, somrieu, penseu en mi.
Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra
com sempre s’ha fet, sense èmfasi ni angoixa.
La vida significa el que sempre ha significat,
l’eix és el que sempre ha estat, el fil no s’ha tallat.

Per què està fora del vostre pensament,
simplement perquè sóc fora de la vostra vida?

Jo us espero. No sóc pas lluny.
Sóc just a l’altre costat del camí.”

Charles Péguy
(1873-1914)
Pensador,escriptor i poeta cristià

Salut Tarruell

Món Sant Benet

Hola Núria,

Els meus pares van venir a visitar el Món Sant Benet la setmana passada i, quan van entrar a la botiga, li van preguntar a la dependenta si t'havia conegut. Ella els hi va dir que sí ràpidament amb un gran somriure a la cara i els hi va explicar que per ella havies estat com una mare. Els hi va donar un recordatori del teu comiat, al qual jo malauradament no vaig poder assistir. En ell hi surt una foto teva molt bonica. T'explico tot això només perquè sàpigues que malgrat els dies van passant, jo et segueixo tenint present en el meu pensament i en el meu cor. Per mi i les meves filles també vas ser una mica com una "mare" durant els estius que vam compartir a Mallorca.

Siguis on siguis Núria, t'envio molts petons i et promento que et seguiré escrivint.

Mercè Parera i Raspall

Estimada Núria,

Ha passat un any i els arbres que vam plantar al camí del riu ja comencen a brotar amb l’arribada de la primavera. Em recorden a tu i a la sort que vaig tenir de tenir-te com a “partner” en l’organització d’aquella jornada, fent bon equip amb la Montse, el Marc, el Bernat, el Xavi i amb la col·laboració de molts altres companys i companyes. Compartiem amb trucades, mails i reunions, i Núria em fascinava com feies aflorar tots els detalls, des del color que havien de tenir les estovalles, fins a com aconseguir caliu, amb les teies. En aquest món hi ha persones més facilitadores que altres, i Núria, tu n’eres molt. Bona professional i alhora pròxima amb aquell somriure i calidesa, trobant també un espai per l’interès personal, per conversar sobre la vida… molt sovint parlavem de l’Arnau i l’Alba i les meves filles, i jo et dèia que quan les meves fossin adolescents et demanaria algun consell.

Són molts els records que em lliguen a tu en el meu dia a dia de la feina. Són tots bons records, en tinc moltíssims, treballant pel projecte educatiu de MónNatura Delta, rient amb la perxa i el cigne negre, quan ens venies a saludar “perquè sí” al segon pis de La Pedrera, explicar-nos les vacances d’estiu, saludar-nos mentre esperava l’ascensor i tu eres al despatx amb finestres al pati… o la darrera trobada, on em vas dedicar una estona llarga en el teu nou despatx i ens engrescavem amb les possibilitats del nou programa de voluntariat.

Allà on siguis tots hi arribarem més tard o més d’hora i, què millor que deixar un bon llegat, com has fet tu, per manera de ser i de fer.

Fins sempre,

Susanna Izquierdo

I EL PROFUND DOLOR ESDEVÉ UNA GRAN ENYORANÇA

Et trobo a faltar....Si, curt i ràs. Van passant els mesos i en qualsevol situació del dia a dia, aparèixes dins el meu cap....dins el meu cor.
Ets ben viva en el meus records, ets present en la meva vida....de forma tranquila i pausada....PER SEMPRE MES "amigueta".

M.Alba Molas

Mirada

Dos dies al Delta, un racó de món que també et vas estimar, preparant el centre per tornar a obrir. T'hem tingut ben a prop, ben present, al pensament i en la paraula. Mirant al nostre voltant en tot moment, intentant fer-ho amb els teus ulls.

Maria Massanés

"Dinar de Nadal"

Núria,

Ahir els teus companys de feina vam fer el “dinar de Nadal”. Sí, entre cometes perquè ahir era 10 de gener! Abans de festes, per compromisos laborals diversos, no havíem trobat una data adient per a tots. Però vam estar d'acord que era important, com cada any, fer la trobada, encara que fos després de festes. I encara que fos sense ser-hi tu físicament, per primera vegada. Perquè de fet vas ser-hi, i tant: al pensament de cadascun de nosaltres. Sense dir-nos-ho, segur que tots els que vam seure a taula vam coincidir a recordar, amb serenitat però nostàlgia, com t'agradaven aquestes celebracions, de les quals sovint eres l'ànima i l'organitzadora.

T'enyorem i et tenim present. I et tindrem present també el dia que celebrem l'èxit col·lectiu de què parla l'Enric. Quina manera més maca de saber-ho, a través teu.

Una abraçada,

Joan Piqué

Una excel.lent noticia

Hola Nuria,

Hem aconseguit un gran èxit col•lectiu, però no es complert fins que no t’ho expliqui a tu.

Donat que això es públic i que l’èxit encara no es “oficial” no diré de que es tracta. Des de allà on ets segur que tu ja ho saps, o potser fins i tot ens has donat un cop de mà per aconseguir-ho.

En qualsevol cas ho tenim i estem tots molt contents i orgullosos pel repte que suposa.

Tenim una reunió dimarts i, si va tot com ha d’anar, aleshores ho celebrarem “oficialment” amb cava al Taller, perquè les penes venen soles, i les alegries cal celebrar-les amb la gent que ho fa possible cada dia, i que a casa nostra com tu ja saps, som tots i cadascun de nosaltres.

Amb la Sonia ho celebrarem mes endavant perquè ara esta un mica “ocupada”, en el sentit “bèl•lic” de la paraula.

Be, ara si que ja ho sabeu tots els que ho heu de saber.

Cap de nosaltres es tant bo com tots nosaltres.

Avui hi ha una nova Estrella al cel.

Salut,

Enric.

Enric Aguilar

En creuar Passeig de Gràcia...

Han passat molts dies, masses potser, però al final m'he decidit a escruire't unes paraules. M'ha costat molt ja que amb tu a vegades sobraven les paraules i, amb les mirades i els somriures ens ho dèiem tot.

Cada dia en sortir del metro i creuar Passeig de Gràcia em vens al cap. Va ser just en aquest punt, quan el Miquel em va donar la mala notícia per telèfon. Eren uns minuts passats de les nou. Fred. Gelat diria amb més exactitud. El dia anterior havíem estat parlant de com afrontar els canvis en la botiga del MónNatura Delta, de fet a les 10 ens havíem de veure. No va poder ser.

He conegut moltes persones en la meva vida laboral però no sé perquè amb tu em trobava molt a gust treballant. Sí, potser sí sé el per què, era molt fácil treballar amb tu, sempre oberta al diàleg, al consens, pendent dels petits detalls i sobretot el teu somriure que ho desencallava tot.

M'enrecordo perfectament, quan ens vam veure per primera vegada a Tavertet, el primer espai natural que et vam ensenyar. L'endemà al Delta! Ai el Delta, qui t'ho havia de dir! Quan vam arribar allà a aquelles naus mig derruïdes amb la idea d'un projectet de rehabilitar només una i entre la Marta, l'Eudald i tu ens vàreu anar engrescant a fer el que és ara MónNatura Delta. Quines sensacions i quins records! El Delta va pasar de ser un terreny desconegut a ser una de les zones que més t'has estimat. I en això, he tingut la fortuna de fer aquest viatge plegat amb tu. Gràcies.

No em vull estendre més, ja que com sempre em deies quan començàvem una reunió, mai tenia hora de finalització! Però només vull repetir-te els agraïments per aquest temps que hem passat treballant plegats.

Cada dia m'acompanyaràs en creuar Passeig de Gràcia...

Ricard Losarcos

"Teta Núia"

La mateixa nit que vas marxar, l'Arnau ens va enviar un vídeo i ens va dir que li agradaria molt que li ensenyéssim a l'Adrià quan fos més gran perquè no oblidés a la seva tieta. Li vam prometre que sempre faríem que l'Adrià tingués molt present, recordés i estimés a la seva tieta Núria.

És evident que has marcat el nostre fill i segur que des d'allà on siguis, continues fent-ho i estimant-lo. Com a contrapartida, a nosaltres ens omple de satisfacció veure que, amb tant sols un any i mig de vida, ell et reconeix, somrient, i et crida pel teu nom quan et veu en qualsevol fotografia...Ets la seva "teta Núia".

Cada dia ens trucaves a nosaltres o bé a l'àvia Carme per saber com havia anat el dia, els primers dies de guardaria, com es trobava si estava malalt. Si sabies que era a casa els avis, hi paraves un moment per veure'l i fer-li un petó. Li has estat guardant durant molt de temps totes les joguines i estris de l'Alba i l'Arnau per quan arribés el dia que ho poguéssim fer servir. Se't notava que la il·lusió de tornar a tenir un petit a casa era immensa, igual que la teva generositat. Sempre tenies un consell a punt per pares novells com nosaltres i una paraula bonica pel "xicarrín", com tu el cridaves.

Ara només podem agrair-te tot això i demanar-te que segueixis cuidant-nos com ho feies. Sentim que la vida continua sense la millor mare, la millor filla, la millor parella, la millor germana, la millor "teta Núia" i la millor cunyada. Nosaltres seguirem fent pinya, en família, com tu segur haguessis volgut, amb el teu record ben present per poder reprendre el camí.

T'enyorem. T'estimem.

Gemma Aquillué

GRÀCIES PER TOT

Darrerament penso molt amb tu. Moltíssim. Més que fa uns dies i cada vegada més. I t’ho havia de dir.
Tots els records amb tu se’m fan molt presents; tant els més recents com els més antics. Penso en l’últim cop que et vaig veure, visitant la Torre de Bellesguard i la última conversa per telèfon. I després de cop i volta, te’n vas anar. Injust, inexplicable, absurd…
Avui, anant de camí casa els meus pares i des de la carretera estant, he vist el Poble Vell de Súria i una vegada més m’han vingut a la ment records d’aquella primera trobada, ensenyant-me el teu Poble Vell, el castell i més tard, la teva fira. Allà a Cal Balaguer del Porxo m’explicaves amb molt d’entusiasme què s’havia de dir, com s’havia de dir i què fèieu. El teu discurs era tant ple d’optimisme que em transmeties el teu entusiasme per explicar la història d’aquest petit nucli que molta gent per casualitat descobria. Allà em vas ensenyar tantes coses. I després em vas donar l’oportunitat de fer coses fantàstiques: visites per Manesa, la Plana, els nens de la Plana i la Pedrera. Més del què m’hagués pogut imaginar.
I hi ha dies que es fa francament dur treballar sabent que no et tornarem veure entrar per la porta de l’entresol. Aquell somriure darrera la reixa; un somriure franc i ple de generositat. Un “Hola, com va?”, “Van entrant reserves?” que ens reconfortava i ens feia sentir més convençuts del què féiem. Es fa molt dur saber que no tornaràs a entrar per la porta de la cuina i dir-nos “Es que mengeu com pollets!”. Núria; per mi i de ben segurs per tots aquells que fa molts i pocs anys que et coneixíem i treballàvem amb tu, erets la nostra mare a la feina. La nostra mama. Sempre vetllant per que tothom estigués a gust treballant amb el què feia i tu essent feliç quan així era. I això és molt d’agrair.
Et dono les gràcies per la teva amabilitat, la teva generositat, el teu petó i la teva abraçada davant un moment personal difícil, la teva comprensió i la teva atenció.
Que aquell somriure que ens feies sempre i que ens vas encomanar ens serveix per ser millors i fer un somriure ben gran a tots aquells que ara entrin per la porta. De ben segur que vols que sigui així per que és el teu estil; un estil ple de simpatia i humilitat.
El teu somriure ens consola cada vegada que amb tristor descobrim que no ets tu qui entra per la porta.
Et trobem molt a faltar Núria.
Moltes gràcies per tot. Ha estat genial coneixe’t i així et recordarem.

Sílvia Tort

Sentiments

Núria,
Se’m fa difícil transmetre amb paraules els meus sentiments.
Sentiments de desconcert i impotència de veure que aquestes coses passen i no hi podem fer ni dir res. Només trobar-te a faltar, i intentar quedar-nos amb totes aquelles bones que ens has deixat, que són moltes!
Sentiment d’admiració per a una persona fantàstica que ens has transmès el valor de la feina ben feta. Admiració per estar sempre disposada a escoltar i donar un bon consell. I també per la teva capacitat de fer fàcils les coses que aparentment semblaven complicades.
Sentiment d’agraïment per haver confiat en fi. Per no tenir un no per resposta, però per haver-nos guiat sempre cap al millor camí. Gràcies per haver-nos ensenyat a valorar els detalls, i haver-nos demostrat que la feina pensada i realitzada amb il•lusió té millors resultats.
Sentiment d’orgull perquè ha estat molt bonic treballar al teu costat. Anècdotes, nervis, emocions... hem viscut moltes coses. I especialment recordaré cada vegada que havíem de buscar nom a una activitat nova, fent una pluja d’idees fins que arribàvem al moment d’estancament, i començàvem a desvariejar i a dir tonteries, van ser moments molt divertits.
Sentiment d’enyorança, perquè et trobem a faltar Núria. La teva amabilitat, sensibilitat, empatia... i el teu somriure constant que mai oblidarem.
Siguis on siguis, t’envio un petó ben gros.

Elena Planas

Bon Nadal

Hola Nuria,

Nomes una breu nota per desitjar-te un bon Nadal.

Aprofito per demanar-te, tu que sempre has estat l'ànima de la festa, que també ho siguis aquest any. De forma diferent, això segur, però fes-te notar que tots a casa et tenen molt present.

Això es l’esperit del Nadal, la família. I la família som tots els que ens estimem, els d’aquí, els d’allà, i els de mes enllà.

Salut,

Enric.

Enric Aguilar

I de cop, una conversa et canvia la vida...

Fa molts dies que dono voltes en quines són les millors paraules per escriure’t, tants dies com fa que te’n vas anar.

No ens vèiem cada dia, però sempre hi havia la trucada o el mail de rigor que ens recordava que més enllà del Monestir hi havia algú que es preocupava per nosaltres, i que segur que ara tindria les paraules adequades per reconfortar-nos quan el camí es fa més difícil.

Són molts els records que en guardo, moltes converses divertides que eren calcades a les que tinc amb la meva mare i així mateix t’ho havia dit: “Núria! De mare ja en tinc una, no cal que et preocupis tu per com porto els pantalons!”, o com també fa poc m’explicaves que t’havies aficionat a veure vídeos de la Carmen Amaya, una dona forta i valenta com tu que potser t’hauràs trobat allà on sigui que has anat.

Poc abans de marxar un dia em vas agafar i ens en vem anar a passejar per xerrar una estona i això és el que vull recordar, la relació entranyable i sincera que tenies amb tots nosaltres.

De fet ara acabo de veure que potser no cal donar-hi tantes voltes, senzillament l’únic que he de fer és donar-te les gràcies per tot:

Per haver confiat en mi, haver-me portat a St. Benet i d’aquesta manera canviar-me la vida per sempre.

Per haver-me donat la possibilitat de progressar, aprendre, fer-me gran i sobretot per haver-me brindat la oportunitat de conèixer i treballar amb unes companyes que no em mereixo.

Només per això ja comptes amb el meu agraïment per sempre, així que l’únic que puc dir-te és que moltes gràcies per tot i desitjar-te que tinguis un molt bon viatge!

Laura Vidal

Proverbi indi


Núria,

Vull creure’m un vell proverbi indi que diu que la mort no existeix, sinó que simplement fem un canvi de mons. De ben segur que deu ser així, i tu ara et trobes en el teu món particular, endreçat, amb olor a espígol i on no hi manquen somriures.

Tot i així, sento encara un estrany desconcert quan penso que no hi ets. Fa dies que dono voltes en dirigir-te unes paraules. Unes simples i humils paraules que voldria enviar-te amb força allà on estiguis.

A part de la perplexitat que encara m’envolta sobre la teva absència, per a tu només puc dirigir-te paraules d’agraïment. Primer, per confiar en mi des d’un Transversal embrionari, quan vaig començar a fer visites guiades per Manresa, i després, per poder construir al costat teu i d’un equip esplèndid un projecte tant engrescador com Sant Benet. El monestir, els tallers, les visites, …tenen el teu tacte, la teva mà i la teva estima que fàcilment dipositaves en totes les coses. Vaig aprendre molt entre pa àzim, capitells i pintures modernistes. Sobretot, vaig aprendre a estimar un projecte que veus néixer i vols que arribi ben lluny. Cal dir que resultava senzill encomanar-se de les ganes i els ànims de tu i tot l’equip.

Anys més tard, et vaig donar un bon ensurt…Recordo encara ara la teva cara un xic desencaixada quan et vaig revelar que sentia un impuls intrèpid per dedicar un any a voltar pel món. No t’ho esperaves gens. Devies pensar, amb què em surt aquesta ara? I com si fossis una segona mare, em vas escoltar i em vas fer veure els pros, contres i conseqüències d’encarar aquell repte. En aquell moment vaig aprendre que hi ha idees boges que et poden capgirar la vida i persones que per la seva empatia, capacitat d’escolta i sensibilitat, t’entenen a la perfecció. Moltes gràcies Núria per ser una coordinadora, cap, companya excepcional i per haver dipositat en mi tanta confiança i generositat. Treballar al teu costat ha estat una vertadera classe magistral d’esforç i optimisme.

Una forta abraçada,

Anna Navarro

Per tu

Hola Eudald, quan ens vem veure el passat dia 29 al sopar dels antics alumnes de La Salle, no savia res del que t'havia passat i que s'havia mort la teva dona, la meva amiga i ex-companya de classe. des de Xàtiva on estic ara et faig arribar el meu sincer pèsam i com no una forta abraçada. No tinc paraules per dir-te quan m'ho va dir el Joan Vilà el dia 30, no m'ho creia i em va saber molt greu no dir-te res el dia del sopar, si ho hagués sabut saps que t'hagués dit alguna cosa. Així que endavant i forces i aquí tens un amic més.

Ramon Montagud Francisco

GRÀCIES

Porto setmanes pensant en escriure’t algunes línies per agrair-te tot allò que m’has donat, però quan m’hi he intentat posar, les sensacions m’han envaït i m’han deixat el cap tant ple de records i sensacions que m’he vist incapaç de traslladar-ho en un text. Avui per fi, he fet el cor fort i intentaré arribar al final.

La gent que et recorda ho fa remarcant la teva humanitat, la teva generositat i la teva capacitat d’empatia amb tot aquell que se t’acostava. I jo hi estic d’acord.

Aquests dos últims anys hem passat moltes hores junts, tu guiant-me i jo intentant no perdre el camí. Jo aprenent de tu i tu deixant-me fer. Mai cap retret. Mai cap mala paraula. Només confiança i humanitat, que m’han portat a sentir-me més fort i a ser capaç de superar tots aquells reptes i imprevistos que se’ns han presentat. I ja saps que d’imprevistos n’han sorgit molts. Però m’has ensenyat a no defugir-ne cap.

Hi ha coses que trobo molt a faltar… no t’ho pots ni imaginar. Molts d’aquests són moments en que podíem parlar de tot, tu i jo, més enllà de la feina. Parlàvem del teu estimat Viladordis, d’això i d’allò; d’aquest i d’aquell; i d’aquelles notícies que en un poble sempre s’amplifiquen. Parlàvem de cuina. Jo parava l’orella i t’escoltava, per intentar aprendre alguna cosa. La veritat és que d’això en sabies un niu. I parlàvem de la feina. Però en parlàvem mirant-nos-la des de fora, com si estiguéssim fent teràpia. Eren bones converses. A mi m’agradaven molt. Era molt gratificant poder parlar amb aquesta sinceritat i confiança amb el teu cap. He estat molt còmode sempre al teu costat i per a mi, això no té preu.

Sempre he tingut la sensació que m’has fet un regal. M’has permès descobrir nous projectes, nous móns, i noves qualitats que ni jo mateix sabia que tenia. I tot això de la manera més senzilla del món, donant confiança. Em sento afortunat per haver-te conegut.

Ara quan miro endavant i sorgeix algun problema a resoldre penso, com ho hauria fet la Núria? Has sabut transmetre molt clarament el tarannà i aquest és un llegat molt valuós.

Moltes gràcies Núria.

Sergi Albà

Projecte revifat.

Hi ha un projecte que es va iniciar fa més de 30 anys i cap dels que en formem part ens en vem adonar.

Un projecte nascut d'emocions i vivències adolescents, compartides en el dia a dia de La Salle i que després van anar seguit camins diferents.

La teva marxa, sobtada i punyent, ha estat l'espurna que ens ha fet adonar que seguim fortament lligats a tots aquells moments tant intensos.

Aquesta sensació de pèrdua ens ha encès la necessitat de retrobar-nos.

Una vegada més has estat la catalitzadora d'un projecte en el qual els sentiments en són els protagonistes principals, i sempre hi seràs present.

Joan Vilà

No ho perdrem mai

Ho he intentat moltes vegades, de començar aquestes línies. No em sortia pas res del que et volia dir. Que et trobem a faltar, que et trobo a faltar. Molt. Cada dia.

Tots aquells que et teníem a prop ens llevem cada dia, pensem en tu. Confiem en que poc a poc, el pes de la teva absència, que encara fa tant de mal, s'anirà alleugerint. Poc a poc, el teu record es va convertint en un amulet que guardem dins nostre, com una part a la que demanem consell, una escalfor que ens reconforta...

No sé si mai et vaig saber donar les gràcies per la teva generositat, confiança i proximitat. Tu sempre tan teva, tan planera i directa, alegre... Trobo a faltar els nostres viatges en cotxe, parlant d'aquell llibre que ens ha agradat, d'on pots comprar barrets de palla pel correfoc, de com ha anat la darrera activitat que hem muntat, de qui tens a casa aquest diumenge... Trobo a faltar que m'expliquis que cuinar pop no és gens complicat, que ens n'anem a dinar per Barcelona, que et quedis mirant aquell racó i diguis “sabeu què hi quedaria bé aquí?” i que en el moment menys pensat deixis anar un d'aquells comentaris que fan riure a tothom i endolceixen l'ambient tot de cop...

M'ajuda pensar que tots farem per estar a l'alçada del que ens has ensenyat, d'aquest llegat tant teu, fet d'il·lusió, d'empenta, de “mimu” per les coses petites i grans. Has de saber que som molts els que ho sentim així, i que tenim ganes de seguir endavant perquè res d'això es perdi. Que quan parlem de tu, et pensem així.

Il·lusió per la vida, il·lusió per la feina, il·lusió per compartir cada dia amb la gent que estimem. Això no ho perdrem mai. Per tu.

Maria Massanés

Somriure

La Núria tenia un somriure de les persones, amables, generoses, alegres, "carinyoses"... sempre el recordarem. Una abrasada a tota la família. Antònia i Fèlix.

Antònia Zabala

Treballant junts a Sant Benet

Recordes aquells moments? fent centres de taula d’exquisida il•lusió: pastanagues pentinades, dàlies radiants i les humils flors dels carbassons presidint les taules dels capvespres d’estiu.

Quina plenitud compartida amb tu poder fer més del què cal, del que diuen, del que esperen. El Plus que curulla l’existència i embriaga el moment.

Aquests moments, com d’altres , inoblidables ja els tenim per sempre, més enllà de les ombres del temps. I més enllà del pes d’aquestes lletres escrites, floreixen les flors de colors amb la teva lluminosa presència. Sempre però, més enllà de les ombres dels rellotges, de les lletres escrites i del pes de la tinta vessada.

Bernat Martí

Sonet per a la Núria

Fa un parell d’estius, els sopars d’un grup d’amics a casa de la Núria i l’Eudald cada nit de Sant Joan van ser ocasió per a un sonet festiu, a imitació de J.V. Foix, que celebrava el valor de l’amistat. Enguany no vam poder fer el sopar, i vaig començar un sonet en la mateixa línia, lamentant l’absència de l’Eudald i la Núria, que va quedat inacabat. La mort inesperada, terriblement dolorosa de la Núria em va fer venir al cap aquells versos oblidats, que ara prenien un altre sentit i m’exigien una continuació. Vull pensar que a la Núria li hauria agradat que els acabés. Són aquests. Van començar com un joc, però no per això són menys sentits. Volen ser alhora lament i homenatge, testimoni d’admiració, d’amistat, d’enyor i de fidelitat en el record.

Jo cerc la Nit, i en la nit trob foscúria
De gorgs i afraus que fenyen un paisatge
Orb i fredós, amb garita i peatge,
On, sol, em perd, ni hi trob cel·la ni cúria.

Quin Port Fangós, o quina Plana espúria
Del Son et don repòs, foc i garatge?
Quin déu t’acull en Pedrera o en Platja?
Dels dalts, et crid, i m’exclam: On ets, Núria?

No hi ets, i, sol, só molts, i amb ells record
El ritu arcaic d’arrossos i garnatxes,
La Nit mutant amb estels cal·ligràfics,

I dic —diem—: sense coets seràfics,
Coldrem la Nit a la llum d’unes atxes
I et pensarem ben viva en el record.

Sant Cugat del Vallès, 19 de novembre de 2013

(Port Fangós era l’antic port de Tortosa, al delta de l'Ebre; la Plana del Son evoca les Planes de Son, al Pallars; són, amb la Pedrera, llocs de la Núria. La Platja ho és de la Núria, l’Eudald, l’Arnau i l’Alba, i a mi i a uns quants amics ens evoca un dia lluminós d'aquest agost a l'Armentera.)

Pep Pujol

Des de la teva Fira...

Avui el Poble Vell de Súria ha acollit una altra Fira Medieval d’Oficis. T’hi hem trobat a faltar, Núria. Els carrers, els porxos, les raconades tenien un punt de tristor. L’atmosfera plorava la teva absència. Els que havíem conviscut amb tu hores i hores, amunt i avall, cuidant tots els detalls i procurant que tothom s’hi sentís bé, hem notat unes punxades de pena.
Tanmateix sabem que, des d’on siguis, t’has mirat la Fira amb aquell teu somriure de complicitat. Amb aquelles ganes de crear, de sumar i de créixer. Segur que has vist la Fira una mica diferent, has copsat el perquè de les coses, has entès a la seva gent i t’has alegrat de veure-hi a passejar les persones més properes i els amics i amigues que ho seran sempre...
Des de la teva Fira, la nostra Fira, gràcies per tot Núria!

Josep Peramiquel i Cols

Ets ben present

Nuria,

Hola, torno a ser jo.

Hi ha moments (molts moments) que sento algú que diu: “i com ho faria la Nuria”... i estic segur que per cada cop que ho sento, o que em sento dir-ho, n’hi ha molts més que ho pensem dins nostre. I ho fem amb un somriure, perquè es un reconeixement de l’empremta que has deixat en tot nosaltres. Tu feies que tot sembles mes fàcil, mes tranquil, mes natural, i una mica d’això ha quedat en tots nosaltres. En resum, i abans de que se’m tornin a negar els ulls (allò de que els homes no ploren es mentida), que seguim navegant junts, nomes que d’una forma diferent.

Si no et fa res, de tant en tant t’aniré explicant cosetes del que anem fent. Em fa una mica de vergonya fer-ho aquí on potser ho veu tothom, però que carai, es el lloc que han triat els que tu més estimes .

Salut,

Enric Aguilar

Alea jacta est

La primera vegada que et vaig sentir pronunciar aquesta frase vaig pensar què diu ara aquesta dona? De fet no vas dir ben bé això vas dir “la suerte está echada”, que això no ho he entès mai, tu tan catalana ens sorties amb aquesta.

Érem a Súria, al Poble Vell i jo com qui diu, feia quatre dies que havia començat a treballar. Era al vespre, just el dia abans de la Fira Medieval, havíem pencat com una mala cosa aquella setmana i en ves de mostrar-te preocupadíssima per l'endemà per si la cosa sortiria bé, si vindria gent, si el temps acompanyaria, si els artesans es presentarien a l'hora; que en el fons era el que ens preocupava a tots i segur que a tu també... Doncs no, res d'angoixes, i en comptes d'enumerar tot això, assegudes al despatxet de Cal Balaguer del Porxo, em vas mirar tombant una mica el cap i em vas deixar anar això de “la suerte está echada” i vas riure i els ulls també et reien no sé si d'il•lusió, d'emoció o fins i tot de malícia, d'aquella malícia sana que tenen els infants quan saben que n'han fet una de grossa i que aviat es descobrirà. Com si fos un joc.

Després aquesta frase es va convertir en habitual, abans de cada fira medieval ja l'esperava, i després van venir les inauguracions de Món St Benet, i les màgies del capvespre i els mercats i el dia abans, com un sortilegi imprescindible apareixia la frase, ens miraves i tots rèiem. Era com l’abracadabra final per conjurar els bons auguris que venien després de dedicació i feina. Perquè feies que d’una primera idea petita i fràgil n’acabés sorgint una realitat tangible, viva i bonica i ho feies amb naturalitat, jugant, fent-ho passar bé a tots els que en participàvem. Feies màgia.

Te n’has anat d’hora, massa d’hora, però hi ha tant de tu en tot el que ens envolta que l’enyor que sentim porta el teu aire fresc encara, i nosaltres ens sentim privilegiats de respirar-lo. Hem tingut la millor de les mestres possibles. I sí Núria, altre cop “la suerte está echada”. Siguis on siguis, des d’aquí, malgrat la pena, et tornem una rialla.

Montse Duocastella

Un record entre molts

Recordo les estones que vam compartir parlant per telèfon, la Núria dins del seu cotxe, jo a casa, mentre ella anava a buscar l'Arnau o l'Alba a alguna de les activitats de la tarda, o quan tornava de Barcelona (llavors la xerrada era molt més llarga). Núria,gràcies per regalar-me aquestes estones. Les trobo a faltar. Et trobo a faltar.

Elvira Cervià

estimada amiga

Avui fa un mes que va sonar el telèfon per donar-me la fatídica notícia, no volía, ni podía creure´m-ho. Havíes marxat, ens vas deixar, tu tan plena de vida, amb tanta força i tantes coses per fer.
Ens vam conèixer per l'amistat de les nostres filles l' Alba i la Laura. Aviat vam congeniar, quan deixàvem als nens sempre teníem una estoneta per a nosaltres. Quants cops sortíem corre-ns perque el temps s´ens havia tirat a sobre, vam compartir moltes coses, reunions de delgats, sortides, festes de primavera, sortides i arribades de colonies, conservatori,sopars, can puig i com no tardes increïbles a la vostra piscina., qualsevol tema era bo per passar una bona estona, amb tu era fàcil parlar de tot, compartíem avinença política, musica, pelicules, llibres, viatges, receptes de cuina, però teníem un tema que era el nostre preferit, la nostra família era l'Arnau la Xènia l'Alba la Laura l'Eudald el Toni, els avis els germans els nebots podíem passar hores parlant d'ells.L´última trobada, va ser el sopar de final de 6 al juny del 2011, ens vàrem divertir d´allò més!, veure com ballaven saltaven aquells adolescents ens va fer molta gracia,des de llavors ens vam separar una miqueta, però estàvem en contacte, teníem un cafè pendent, un cafè que no trobàvem el moment de fer-l´ho i ara, ja no el podrem fer mai,estimada amiga gràcies per tots aquests anys d'amistat, amor i dedicació, sempre et recordaré i et portare al meu cor i allà on siguis, pensa que tens un cafè pendent amb mi.

teresa gomez corral

Conte a la Núria

Amb tot el nostre afecte per la Núria, l’Eudald, l’Arnau i l’Alba

Document adjunt

Família Tomasa - Costa

No sé què dir

Va sonar el meu telèfon en aquell hotel de Donostia. Plorant, rabiosa i desesperada, la Marta m’ho va explicar. Jo era al congrés San Sebastián Gastronomika, la nit abans havia sopat de luxe amb periodistes i restauradors famosos, i aquell dia presentava com cada any a l’escenari del Kursaal alguns dels millors xefs del món. Estava descol•locat... Havia de trucar l’Anna i explicar-li... Havia de canviar els vols per tornar l’endemà a primera hora a veure l’Eudald, els nens i la família perquè només li havia pogut enviar un lacònic sms impotent “No sé què dir, Eudald, una abraçada”. L’organització de seguida es va encarregar de tot –el que calgui, Toni, no pateixis gens per això. Em van dir carinyosament... Però la resta del dia vaig continuar combinant la pena amb la desorientació de ser en un lloc tan magnífic, tan llunyà, tan diferent...
Encara no sé què dir. Tinc un bon grapat de moments compartits, els tindré sempre. Ara entenc que són regals de vida; aquest miracle incomprensible, meravellós i alhora cruel que ens emmarca l’existència. Una bona colla de reunions de treball o estratègiques, inauguracions, presentacions a la premsa de noves activitats, dinars i sopars amb aquells que formàrem el nucli dur de Sant Benet –ens vam trobar per desenvolupar un projecte i vam acabar essent amics. Sobretot tinc moltes converses fortuïtes a qualsevol espai de Món Sant Benet. –Què, com va? I aprofitàvem per xerrar d’això i d’allò –sí, és clar, de les preocupacions immediates, ens reforçàvem perquè a vegades ens trobàvem una mica desvalguts en un entorn tan gran i en uns temps tan convulsos. Era terapèutic aquell somriure d’ulls il•luminant els recurrents Eh? Eh? que m’oferien complicitat.
En tinc tants, de records, que se’m barregen i difuminen; però els que em tornen més són sobretot tres. Un el de la darrera trobada, també casual, quatre o cinc dies abans, a la Plaça de Món Sant Benet. Vam parlar del nou taller que estàvem muntant. Vaig proposar que féssim proves I TU...
He estat evitant expressament la referència directa perquè no sabia si fer-la en tercera o en segona persona. Però ja no puc endarrerir-ho més i, conscient que potser és només un recurs literari barrejat amb la negació de la fatalitat, em surt el TU. Desgraciadament sóc un positivista recalcitrant, un cientista, un descregut, però només em surt parlar-te directament a TU, enyorada Núria, no hi puc fer res.
...I TU em vas dir que les noies del Servei Educatiu hi donarien una volta. Vam quedar que després començaríem a provar-lo internament amb mentalitat oberta, i que no el llençaríem fins que no estiguéssim convençuts que, a més d’un missatge comprensible i profitós, tenia ritme, era entretingut i acomplia tant l’expectativa de la gent com la missió d’explicar bé el que feia la Fundació Alícia. Hem tingut converses molt més complexes i profundes, és clar, però se’m repeteix aquest episodi evidenciant-me la impredictibilitat de tot el que ens passa, perquè ens vam dir adéu i –Com se’m podia passar pel cap que ja no et tornaria a veure?
També em ve una altra imatge aparentment intranscendent; un recent dinar amb els amics al pati de casa teva –va caure a terra una mica de suc del deliciós conill que havies guisat amb les llenegues que tant agraden de buscar a l’Eudald- suposo que per a mi et representa com a dona, esposa i mare d’una família extraordinària, amb un home que admiro i dos fills excepcionals que conec sobretot pel molt que me n’heu parlat.
Però també em torna una situació molt més llunyana. Poc temps després d’inaugurar Món Sant Benet, tu i jo parlàvem sobre coordinació de tallers. Vaig discutir maldestrament i al final se’t van humitejar aquells preciosos ulls. Em va saber tan greu que vaig jurar que allò no tornaria a passar, que la feina no em faria barallar amb els amics. He recordat molts cops aquell incident perquè el vaig entomar com una lliçó. Una lliçó per créixer de les moltes que m’has, que ens has, donat, Núria; per canviar-nos i quedar així, una mica, en cadascun de nosaltres. Per fer-nos millors.

Toni Massanés

Son Verd

Estimada Núria,

Ens vam conèixer l'estiu del 2006 a la Casa rural Son Verd de Mallorca, un indret ple de pau, tranquil.litat i natura. Vosaltres estàveu en la planta baixa de la casa i nosaltres ocupàvem el pis del damunt. En seguida vam congeniar i els nostres fills van començar a compartir estones de joc, de platja, de buscar tortugues, de fer exploracions pels voltants de la finca, etc. Al vespre estàvem una estona tots junts prenent la fresca, sopant o bebent cava. Tinc tants bons records d'aquells tres estius que vam compartir a Mallorca... Sempre em parlaves de la teva familia i amics i jo també vaig compartir amb tú tot el procés d'adopció de la meva filla Nüria. Sempre t'han agradat molt els nens i quan vas saber que nosaltres adoptavem una criatura et vas emocionar molt.

Recordo les estones que vam compartir també passejant per la platja, les il.lusions que teniu posades en el projecte de Món Sant Benet que llavors s'estava gestant, la gran admiració que senties per l'Eudald i el gran amor que tenies pels teus fills. Jo sempre pensava que ereu una familia exemplar i m'encantava veure com aconseguies transmetre als teus fills les ganes de conèixer coses i experimentar noves emocions contemplant la natura, cuidant animals, cuinant, llegint, etc.

Mai vam perdre el contacte perquè totes dues ens vam preocupar perquè ens poguessim trobar ni que fos una vegada a l'any: ens vau ensenyar Món San Benet amb una enorme il.lusió, nosaltres us vam ensenyar les caves de St. Sadurni amb tot el nostre amor i, casualitats de la vida, després vau acabar intervenint en el projecte de la Fassina i també en el Museu de la Xocolta que està al costat de casa meva.

Núria, per mi ha estat un gran plaer haver pogut compartir amb tú uns quants estius de la meva vida, sempre et recordaré com una persona afable, riallera, servicial, amable i carinyosa. Son Verd és un lloc que em porta molts records, no només de la teva familia, sinó també dels nostres amics italians i del Pep i l'Adela. Recordes l'arrós negre que va cuinar el Pep per tots nosaltres i el sopar que vam fer en el porxo de la piscina? Com et pots imaginar tots ells van quedar molt impresionats quan els hi vaig dir que tú ja no estaves entre nosaltres. Però al mateix temps tots nosaltres estem contents d'haver-te pogut conèixer i d'haver pogut compartir amb tú les nits de Son Verd, les xerrades en el porxo de la piscina, les copes de cava i els projectes teus i de l'Eudald...

Siguis on siguis pensa en tots nosaltres perquè nosaltres segur que sempre seguirem pensant en tú. Molts petons

Mercè Parera
Sant Sadurni d'Anoia

Mercè Parera

...Nuria...


La veritat és que per més dies que passin es fa difícil, difícil pensar amb tu associant-te a l’absència.
M’és complicat inclús escriure, son tantes les coses que voldria poder dir ...

La veritat és que quan penso en tu i en el que hem compartit,el que m’has escoltat, ajudat... penso en les nostres converses al vespre assentades al peu del teu llit, dretes al peu de la cuina, al sofà del menjador...

En una etapa complicada de la meva vida tu vas donar-me un suport tant incondicional, mai vas jutjar-me, sempre vas entendre’m i vas animar-me.
Sempre recordaré la teva frase:
- Si jo crec que ets capaç de tot perquè tu no?

El teu somriure no desapareix de la meva ment, de fet no vull que mai desaparegui! M’ajuda!

Tampoc oblido la nostra ultima i intensa conversa la setmana abans... com sempre una conversa plena de complicitat, somriures i petons al final!
Faré el què et vaig prometre Nuria!

Per totes aquestes coses i moltes més... Gràcies!!!!

Arola Molas

Condol

No vaig conèixer la Núria, però he conegut la seva història a través d'un estimat amic, en Joan Piqué. Ell em va contactar, commogut, l'endemà de la mort sobtada de la Núria i em va explicar com n'estava de colpit i alhora, d'orgullós per la solidaritat i cohesió de tots els companys de feina en aquells moments tan durs. Ara ha volgut compartir amb mi aquesta web d'homenatge on comprovo com era d'estimada la Núria. Jo també voldria transmetre el meu profund condol a l'Alba, l'Arnau i l'Eudald i a la resta de la família, en especial als seus pares, si encara viuen. I deixar constància que a través de l'amor, l'amistat i el respecte dels qui la van conèixer, també es va escampant el seu record, això sí que per sempre més.

Natxo Rovira

Un aire diferent

Fa un parell de setmanes que sento l'aire diferent.
Potser et preguntaràs per què, si només varem coincidir un parell de vegades. Una salutació cordial i un somriure.
No tinc raons per explicar-ho. Només ho sento al cor.
Sento la gran estima que vas donar, la gran estima que vas generar al teu voltant.
I aquest és el regal vital més preciós que mai ningú pogui donar.
Gràcies Núria.

Loreto Rubio

Sempre a punt

Un dels lemes de l’escoltisme, al qual has estat vinculada a través dels teus fills, és “Sempre a punt”. Crec francament que t’escau del tot. Sempre estaves a punt de treballar. Sempre a punt d’ajudar. Sempre a punt de preocupar-te per la gent del teu entorn. Amb una actitud sempre serena, positiva, pacífica. Amb aquella rialla tan teva, que ens ha quedat gravada i que conservarem. Et costava poc, riure. Jo no recordo haver-te vist enfadada, o sentir-te aixecar la veu. Eres sensible, planera, franca. Miraves els ulls del teu interlocutor. Eres transparent, irradiaves bondat. Respectaves tothom.

Eres detallista i tenies un tarannà constructiu. En una feina com la nostra, de projectes sovint complexos, tu tenies l’habilitat de pensar en allò que potser a d’altres els passava per alt. Tu no divagaves ni te n'anaves per les branques; tu concretaves i anaves per feina. Posaves il·lusió en cada cosa, perquè t’agradava fer-ho bé. Eres generosa i no et feia por arremangar-te per fer tu mateixa la feina que convingués. Sempre a punt.

Eres una persona familiar. Una marassa. I jo, pare novell, n’he après de tu, aquests últims mesos. Llargues converses, donant consells (no pas lliçons!) que m’han ajudat i m’ajuden a navegar més segur en aquest mar de dubtes de la primera paternitat. I tantes vegades interessant-te: Ja gateja? Ja camina? Dorm bé a la nit? Encara pren el pit? Tu en sabies un niu, d’això que en diuen criança. I compartir-ho et sortia d’una manera natural. També això t’ho hem d’agrair. Ara encara no sap fer-ho, però segur que el nostre Arnau també t’ho agrairia.

Has sembrat bona llavor, Núria. Per això la teva pèrdua ha generat aquest buit enorme. Però no en tinguis cap dubte: quan aprenguem a no entristir-nos quan pensem en tu, el teu exemple ens servirà de guia i ens reconfortarà per seguir fent camí. I ens sentirem encara més afortunats d’haver-te conegut. Per tot el que ens has donat: gràcies, Núria

Joan Piqué

per l'estimada Nuria


Son tants els anys de la nostre coneixensa i estimació, primer amb
els pares que per nosaltres sempre han estat uns grans amics,per
tant la Nuria l'hem vist neixer i creixer sempre ha estat una persona
molt carinyosa i molt propera ,sempre amb el seu sonriura contagios,
jo no se expresar-me gaire, sols puc dir que sempre la tindrem en el
nostre cor i esterem amb tots vosaltres.

Agusti - Lurdes

Agusti i Lurdes Camps - Tulleuda

Revista El Salí - Octubre 2013

Article dedicat a la Núria, persona clau en la promoció del Poble Vell dels darrers 15 anys.

Document adjunt

Josep Peramiquel

Des de les associacions veïnals de Viladordis...

Des de l'Associació de Veïns i el Casal de Viladordis m’han demanat que digui unes paraules i se’m fa molt difícil trobar el discurs adequat i és impossible fer-ho de manera impersonal aixó que sortirà tal com raja.

Tots els que escrivim aquí ho fem perquè la Núria formava part de la nostra xarxa, la xarxa familiar, la xarxa professional, la xarxa associativa, la xarxa de veïnatge... era una component de la xarxa, connectada a la nostra història i al nostre entorn. Per a mi i per la meva família la Núria donava sentit a la nostra realitat quotidiana i no trobo la manera de fer-me a la idea que ja no hi és.

Aquests dies dins el meu cap el seu nom va rebotant de forma constant com si el meu subconscient busqués la forma de fer-la encara present entre nosaltres. Només volia compartir aquesta reflexió amb tots vosaltres.

Des de les associacions veïnals de Viladordis on la Núria i la seva família sempre hi heu estat presents i també en nom de la meva família volem mostrar tota la nostra estima i el nostre recolzament a la família.

David Parcerisa

Nuria,

A la Nuria,
Jo sempre he estat de ciències, i el tema lletres, escriure, redactar, rimar, fer poemes, etc.. sempre m’ha semblat una habilitat sobrevalorada. Com dic, soc mes de fer números, i segons l’Eudald l’unia cosa que faig que semblen poesies son els full d’excel dels plans de negoci que faig.
Suposo que t’estaràs preguntant que te a veure tot aquest rotllo tan mal redactat amb tu, Nuria.
La resposta es que, per primer cop a la vida, maleeixo la meva manca d’habilitat per poder posar en paraules el que he sentit compartint un projecte professional amb tu, i molt pitjor, estar mancat del llenguatge per poder expressar el que suposa estar aquí respirant l’aire que a tu se t’ha negat, compartint el viatge amb les persones que tu estimaves, sentint-me culpable d’una forma irracional pel fet que jo si puc gaudir de la seva companyia i tu ja no.
He pensat en tancar aquesta petita nota amb algun full excel, però millor que no. M’acomiadaré com sempre faig, recordant el teu somriure, el teu suport en tot el que et necessitàvem, fins i tot en els moments en que tu veies que et necessitàvem i no calia ni demanar-te ajuda. M’acomiadaré com sempre, senzillament dient...
Salut,
Enric.

Enric Aguilar

En aquests moments tan dolorosos se’ns fa molt difícil trobar paraules per expressar el que sentim, però al mateix temps tenim un nus a dins tan gran que sentim la necessitat de dir... de recordar-te i de compartir-ho amb els que t’estimem.

Ahir, després de la trista i sobtada notícia, ens van venir tantes imatges i records al cap, Núria! Hem compartit tantes coses! La celebració de la castanyada es va convertir en la nostra trobada anual durant molts anys, primer a casa de la Sora, després de colònies a La Plana i a d’altres cases... Han estat temps d’intensa criança on hem vist i compartit com els fills se’ns feien grans... Aconsellant-nos i ajudant-nos en molts moments. Hem celebrat molts aniversaris, ens hem regalat flors... Hi ha tantes fotos i records! I quants dinars hem arribat a fer! Dinars que no s’acabaven mai... de tot el que tenim sempre per xerrar! Són tantes les vivències, els farts de riure, les bones estones... I també els temps difícils, els dubtes, el suport de les unes amb les altres... La veritat és que el fet que ens vam conèixer treballant ha quedat com una anècdota, perquè tot el que hem arribat a compartir és tant!

Seguirem trobant-nos, Núria, i sempre hi seràs present. Gràcies pel teu somriure, per tot el que hem rebut de tu. El nostre cor ara està buit, perquè no et podem veure, però també està ple d’amor pel que hem viscut i compartit!

Eudald, Arnau, Alba, pares, germans i tota la família, rebeu el nostre suport i condol de tot cor.

Sabadell, 9 d’octubre de 2013

Luzma, Carme, Mayi, Maria, Olga, Anna, Salut